Em costa celebrar....

No sé per què hi ha coses que sembla que només estiguin destinades a d'altres. Sembla que JO no puc "permetre'm" certes coses: perdre, però tampoc guanyar.... estar contenta i esclafir a riure al bell mig del carrer.... és com si les regles que són fetes per a mi, són aquelles de la invisibilitat, de la discreció: ni molt alt ni molt baix, ni molt colorit, ni molt fosc.... què passa que no em permeto (perquè en el fons sóc jo la que marca les regles... sí noi! per riure!) poder tenir els meus moments de fora de la campana de Gauss..... sempre fent el que toca, però sense permetre'm tampoc guanyar la carrera, el premi número 1.... 

És com si en el meu cas, un tercer lloc ja estés bé.

Em feliciten per una feina ben fet i què faig? Em trec mèrits.... però a veure, què passa? Per què sempre m'exigeixo la perfecció i quan faig alguna cosa que s'hi acosta, o passo els mèrits als altres o bé, acabo dient que no n'hi ha per tant o que ha estat gràcies a altres persones, o fins i tot a que "avui m'havia de passar".... 

Què tal permetre'm fer alguna cosa "prou bé" alguna vegada? I sobretot, què tal poder-la celebrar i compartir amb altres?

Foto: Google

Època de recolliment

Serà que amb el grip tampoc no estic per sortir a pujar muntanyes, però.... m'adono que en aquest sentit, tinc ganes de quedar-me a casa, de recolliment. És el que em demana el cos i també el cap.

I no m'avorreixo, no. Primer que hi ha un munt de coses per fer i hi ha un munt de coses que vull fer... que evidentment normalment no són coincidents.

Gaudir d'estar-me a casa i de fer coses per a mi i que vull fer.... és "lo más" que diuen els castellans.

Us convido a tastar-ho... cadascú amb la moderació que consideri.... potser descobriu o us redescobriu coses interessants.

                                                                   Pd: Ni tinc peus d'home, ni tinc un fill, ni tinc llar de foc. 

                                                                   Però com a imatge (font Sr. Google), és la que millor descriu

                                                                   el que vull transmetre.

Esternuts, mocs i tos

No cal dir gaire res més... ahir vaig anar al CAP perquè a la feina ja em "van fer fora" - era un focus d'infecció i ja en som molts que anem caient, no cal que en siguin més.

Vaig arribar al CAP i vaig quedar agradablement sorpresa de l'organització i del protocol que tene previst i que molt amablement em va explicar la infermera d'urgències que em va tocar. La mateixa infermera fa un cribatge inicial: anota tots els símptomes i és d'allò més amable amb mi. A partir d'aquí, em mira la febre, la gola i m'ausculta el pit.

Torna a prendre nota de tot i és prudent: consells casolans i verificar que el que venia prenent a nivell de "medicació química" és ok, sempre i quant la cosa no vagi a més, que en aquest cas, hauria de tornar i em veuria directament la doctora.

Penso que tenim un sistema de salut que està tocat, retallat i malmès, però alhora penso que tenim sort de la vocació de les persones que van decidir dedicar-se a una feina de cura cap als altres.... ja només ens queda la vocació i la sensibilitat de les persones que ocupen aquests llocs de feina.

Què passa quan et toquen tant que de vegades et qüestiones la pròpia vocació... aix, no sé, però alguna cosa cal que canvii perquè aquesta atenció que tenim la sort de tenir... no canvii, si us plau!

Prou de bon any no?

9 de gener.... no 1 ni 2... ni 3. 

Fa poc que vam començar l'any, la gent és normal que els primers dies es saludi, pregunti com han anat les festes, i es diu "bon any!".... I a mi em sembla fantàstic.... però entre poc i massa. Avui som dia 9 i la gent encara saludant-nos i desitjant bon any.

Està establert en algun lloc qui hi hagi un dia a partir del qual ja no ens desitgem bon any??? .... podríem desitjar-nos BON DIA cada dia, que penso que és el que fem normalment quan ens veiem cada matí....

Amb tot, puc estar contenta que segons sembla, companys de feina i altres "interlocutors" em diuen que sempre saludo i estic de bon humor.... 

Apa doncs... decidit: BON ANY!!!! (i almenys aquí, serà el darrer cop!)

Adéu 2013 i benvingut 2014!

Quin títol més original oi?... però com tots, sucumbeixo i faig un repasset de l'any que hem deixat i dono una benvinguda al nou amb un gran somriure.

El 2013 m'ha deixat tooooooooot això:

Salut. Amb algun mal d'esquena que estic intentat treballar i millorar, però, molt bé en general. I sobretot, la meva salut d'esperit puc dir que està cada cop millor. He iniciat el meu camí en el Ioga i en la meditació, que són uns camins.... que de ben segur em duran a molt bon ports.

Feina. No sempre amb pagaments a temps que ja sabem com està l'administració i nosaltres en depenem, però en definitiva tinc feina, cosa que ja és molt.

Amor. Potser he estat més conscient de quant important és tenir qui estimes al costat. I quant l'he trobat a faltar els mesos que se me'n va anar a treballar a fora.... però així, hem vist quan som importants i ens estimem l'un a l'altre.

Família. Un any més, em dono conte que hi ha coses importants i d'altre que en cara ho són més. La família i poder passar temps amb els nostres és un dels aspectes més que importants. Aquest any a més, hem ampliat la família, guanyant algun membre més. Sempre és millor sumar que restar. 

Amics. Antics, de sempre i de nous. Alguns els hem tingut lluny i és que aquesta crisi està fent molt mal. Alguns han marxat i han tornat, d'altres.... de moment fan el seu camí lluny d'aquí, però sempre estaran a prop del meu cor. Aquest any, hem ampliat cercle d'amics, perquè les meves nenes (les meves amigues) s'han posat d'acord i han decidit emparellar-se i per tant, nous participants a les nostres trobades, vermuts, etc....

Nins. Un altre factor en auge en els nostres cercles.... sembla que la crisi no fa enrera la gent que decideix tenir família. Ha arribat de tot: nens i nenes.... tots maquíssims i per menjar-se'ls.

I ara..., amb els braços ben oberts per a rebre un 2014 que segur que ens portarà coses bones i està clar, que faré el que sigui per tal de complir-ho. Ens hi posarem bé i farem el que calgui perquè ens porti unes bones alegries.

Espero que per a tots vosaltres també hagi estat un bon 2013 i que el 2014 encara ho sigui millor.

Petons!

Atenció! Pregunta.

Avui era en una jornada per un tema de feina. A la cloenda, parlava el conseller Boi Ruiz i un cop ha acabat la seva intervenció ha demanat el micròfon de nou per din-nos que tenia una última cosa a dir.

Ens ha informat que feia uns minuts, s'acabava de definir data de consulta i format de la pregunta.

Tota la sala ha fet un rebombori general.

El dinar institucional de després, ha estat marcat pel tema, més que no pas pels diferents aspectes dels grups de treball i de la sessió de feina que havíem desenvolupat durant tot el matí.

En qualsevol cas, hi havia una sensació de felicitat: tenir definida la pregunta i la data és un pas endavant.

A la tarda, quan baixava en cotxe, amb la ràdio posada, he pogut veure que tot no és ni tan maco, ni tan fàcil.

I aquí van algunes reflexions:

• Per què una pregunta tan complicada?
• Quan té a veure l'acontetament dels diferents partits amb aquesta complicació?
• Quines conseqüències tindrà al moment de fer la consulta, aquesta cosa enrevessada?
• Per què els grans professors de dret constitucional, dret internacional i altres drets.... no veuen la viabilitat de la consulta i diuen en canvi, que els partits no s'han assessorat prou bé jurídicament veient que han plantejat la pregunta en aquests termes?

Són moltes preguntes i no hi ha respostes clares.

De moment, des de l'ANC estan contents amb l'avanç tot i no estar gaire satisfets amb la formulació de la pregunta... i diuen que faran feina per tal d'aconseguir el Sí - Sí

I jo em pregunto... totes aquestes il·lusions i ganes d'avançar, seran finalment frustrades perquè de fons hi ha un tema de la possibilitat de fer la consulta i que aquesta sigui alguna cosa més que una enquesta a la població i es quedi aquí i prou?¿?¿ Evidentment espero que no, però ara per ara... tot i que en cara resta molt per endavant... no deixa de neguitejar-me tanta complicació.

Atrevent-me a parar de mica en mica

Sempre corrent, sempre fent mil coses i arribant a tot i ... és clar, a més, amb bona cara.... 

Ara mateix, vull començar a dir prou: a anar més a poc a poc, assaborint cara moment, sense pressa, sense pensar què vindrà després i el nou repte. Ara, decideixo fer un STOP i gaudir d'aquest moment, sense por de "perdre'm coses", de "podria haver fet", "potser si hagués .."... res de res: viure l'ARA vol dir apreciar el que en aquest moment hi ha amb mi i vull que hi hagi amb mi.

Prou d'anel·lar coses que no són aquí i ara.

Amb això no vull dir que no tingui o no vulgui tenir plans... i és clar que tinc coses a la vida que vull, estimo i per les que em llevo cada dia, però són les grans coses. La resta, és poc important, l'important és viure l'ARA i l'aquí.

I estic contenta de fer aquests petits canvis, a poc a poc, afiançant cada pas.

                                                                                                Font foto: Google

Les coses no duren per sempre, però recordarem els bons moments

ANTONIA FONT pleguen en el moment més àlgid de la seva carrera. Es donen temps per a experimentar a nivell individual.... i .....

Ens deixen amb un pam de nas - ja formaven part de la nostra vida i comptàvem amb ells per estones de caravana, per cantar tots dins el cotxe anant de viatge, per incloure'ls a l'obra de teatre de torn, per anar seguint-los per diferents indrets en els seus concerts, etc.... total que ara hem de fer un dol.

Primer, m'ha vingut un sentiment de... "és broma no?" "Això no m'ho poden fer!"... i és un sentiment de ràbia i traïcio.....

Després, passa l'estona, rebobines les raons que han donat, o simplement dius, no són el nòvio de torn, no et deuen res a tu directament... total... que acabes passant el dol i passes a valorar els bons moments que ens van fer viure....

Amb tot, us trobaré a faltar!!!

Doncs a mi... m'agrada el Nadal!!!

L'altre dia van començar a encendre l'enllumenat de pobles i ciutats... tot engalanat i preparant-se perquè d'aquí poc menys d'un mes és Nadal.

I n'hi ha que ja es queixen, que si l'enllumenat és una despesa innecessària, que si el Nadal és consumisme, que si sembla que només hi hagi solidaritat per aquestes festes....

Jo no ho penso. Per mi el Nadal és una època maca, per gaudir de la família, per dedicar-nos temps i estar junts més que en altres moments perquè potser no tenim aquestes mini-vacances que ara vindran....

Nosaltres no som gaire de regals, però a mi, m'agrada fer alguns detallets ideats i pensats per cadascú dels que seiem a la taula... dibuixos, algun poema, un conte, unes galetetes... coses que puc fer jo mateixa sense gaire despesa i que és única per cada persona a qui la hi preparo.

Fins a cert punt em molesten aquests que tot el dia es queixen del Nadal... mira, és una època que hi és i sí que és cert que són moments en què trobes a faltar als que ja no hi són... d'altra banda però, si estàs en una casa amb criatures, suposo que ha de ser espectacular, veure els ullets dels petits amb la quantitat de coses màgiques que passen en aquests dies.... no sé si deu ser que en mi encara hi ha aquell esperit de nena?

Però ho dic ben alt i clar: a mi m'agrada el Nadal!

                                                                                         Foto extreta del Sr Google

Dilluns congelats

A la feina, els dilluns d'hivern són bestials.... de tot el cap de setmana sense posar la calefacció, quan arribo, sembla que fa més fred a dins del despatx que a fora al carrer.

Amb tot, no em queixo, em tapo més que cap dia, vaig una estona amb la bufanda posada i em prenc una infusió ben calentona.

Suposo que sóc una noia de recursos i de fet, tot i el fred, treballar al mig d'un parc a la gran ciutat, no té preu!

                                                                                        Foto extreta del Sr Google

Break de veritat amb amics... de veritat

Cap de setmana llarg a la vista (el passat). Època de molta feina i d'agendes plenes.... era el moment. Trencar amb la rutina i marxar lluny, prou lluny per poder desconnetar, fer un break de veritat.

Hem passat uns dies amb uns amics al Pallars, en un refugi, amb tota una habitació per nosaltres sols i a més, ens han cuidat d'allò més: àpats  boníssims, jocs, passejades... total, un break de veritat.

Va ser divertit dormir en lliteres i amb matalassos comodíssims per cert, esmorzar i sopar en comunitat, el tracte de la Imma i en César.....

Vam tornar amb piles carregades i dilluns festa... per poder descansar del descans... (això seria metadescans?).

Aquí una imatge... 

Victus... després de l'espera...

I Victus va arribar. Primer perquè el vaig regalar a la meva mare i ella el tenia "acaparat", després perquè quan em va tocar el torn, era en castellà i ja havia sortit la versió en català. Més tard perquè ningú em va regalar la versió catalana i valia els seus calerons... Després me'l vaig autoregalar... i en aquest moment, vaja, tampoc va poder ser perquè tenia tres llibres abans que esperaven ser llegits.
Total, aquest cop sí, finalment estic amb VICTUS en català.

Vés a l'oculista - Passa la ITV

Ja estic una mica farta de passar-me matí i tarda fent cua, però a més, quan els panells lluminosos tant de la ronda com de l'autopista, comencen amb els missatgets sobre coses que són tan evidents, de veritat que em poso negra!

Quan van instal·lar aquests panells, sovint eren informatius de temes importants, nous, circumstancials: vehicle avariat, trànsit dens en 3 km, carril tallat, diumenge C60 tallada per cursa popular, diumenge i dilluns X, prohibit camions....

Però coi, és que porto uns dies que no deuen saber què posar-hi o que han agafat la política de desempolsar velles cites.... però en dos dies, he vist coses com Passa la ITV, vés a l'oculista i vigila la teva vista.... 

Què passa? D'aquí poc veurem algo així d'obvi com: recorda a no deixar les claus del cotxe posades o recorda on aparques i així estalviaràs temps al matí següent.....

Aixxxx, si us plau, fem un millor ús dels recursos que tenim si us plau!!!

La dona veloç d'Imma Monsó

Una novel·la de les tres que he llegit aquest estiu.

Al principi no em deia massa res, però a mesura que avança i que veus com canvia la protagonista, la Nes, vas veient que  t'enganxa.

També és cert que hi ha un punt (petit), de comú amb la Nes... ella és una psiquiatra que viu obsessionada pel temps i per aprofitar-lo fins a l'última milèsima de segon. Tot el temps el té programat i no concep viure sense aquest esquema... però passen coses a la seva vida que fan que el prisma canvii. I a mi em va passar també en cert moment de la vida que tenia tot el que vivia bastant programat i planificat. Des de fa uns anys, que dono més importància al "fluir" que diuen ara... a que les coses segueixin els seus camins... jo també he canviat.

I com m'agrada usar poc el rellotge, o dedicar temps a coses que abans no era ni capaç d'assaborir... ara, en canvi, és un plaer. 

En aquest sentit, penso que hi té molt a veure quan et passen coses importants a la vida, si més no, colpidores... que fan que la teva escala de valors canvii i passis a valorar coses que abans ni existien en les teves llistes. Relativitzar, aquesta és la qüestió i poder i saber gaudir del temps sense (aparentment) fer res.

Li poso una bona nota, no de 10 però sí un notable.

No he llegit res més d'aquesta autora... potser m'hi posaré amb alguna altra cosa.

Ara... a cercar noves lectures .... 

Avui a casa

Estic a casa, al menjador. 

La meva esquena ha dit prou i com que de moment no parla, ho ha fet saber en forma de lumbàlgia... Ahir ja vaig intentar anar a la feina. De fet hi vaig estar fins les 15:30 passades. 

Un cop allà amb un coixí i una esterilla anava fent. Els moments de canviar de sala o aixecar-me a fer una simple fotocòpia van ser durs... però el més dur va ser el trajecte en cotxe i més encara: pujar-hi i baixar-ne!!! Baixar-ne... un infern! Semblava una tortuga adolorida...

Total que no hi ha res com poder treballar des de casa alguns temes i gestionar amb el telèfon i l'ordinador alguns aspectes de la feina.

I mica en mica, tot tornarà al seu lloc. M'ho estic treballant i segur que m'enfortiré i no em tornarà a passar.

Us ho diu una tortuga que cada cop és més sàvia... :)

PD: com molts podeu estar pensant, he dit que "la meva esquena ha dit prou"... fins quant estic segura que ha estat l'esquena la que ha dit prou?

Aniversari de festa!!!

Sóc molt afortunada.... estic passant un dia d'aniversari genial, amb aquells qui estimo i m'estimen i a més, no tothom pot dir que té festa cada any pel seu aniversari. I és que sí, ara fa uns quants anys, vaig arribar al món tal dia com avui, 24 de setembre.

Per tant, si bé, em queixo de les cues que faig cada dia per anar i tornar a treballar a la capital, els dies 24 de setembre, puc gaudir d'un dia de festa...i aquest any, de pont i tot!!! Total que aquí estic encantada de fer anys!!!!

De moment, tot genial i encara queda un sopar romàntic...això promet!

PD: un altre clàssic de cada any és recordar a la meva àvia els anys exactes que faig... sempre me'n posa de més o de menys, però... mai l'acaba d'encertar!

Reacció al·lèrgica

Fa poc he arribat a casa.... quin dia. Només són les 13h i sembla que hagin passat hores i hores.

Fins que he sortit de casa, tot anava bé. He agafat el cotxe com sempre, he parat a la benzinera de després del peatge, com altres cops havia fet, però ara que ho penso, feia temps que no hi passava. He segut després i res, cap a la feina.

No he abaixat la finestra perquè no feia calor, però en tot cas, he començat a notar picor a l'ull dret i picor al coll i al paladar. És aquella picor típica de quan tinc una "punta" d'al·lèrgica, per tant, he pensat... vaja s'acosta un dia de picor al·lèrgica.

Però ha estat arribar a la feina i la gent em mirava espantada... total que he anat al lavabo: mareeeeeeee!!!! Tenia l'ull dret gairebé tancat de la inflamació, el llavi de dalt tot inflat, més encara  des de la part dreta que des de l'esquerra.... i moquera, molta moquera.

He parlat amb un parell de metges, ràpid m'han dit que si podia respirar bé i què havia menjat o si havia fet servir algun medicament nou. Total, no he fet cap canvi en referència al que ahir vaig fer i als dies anteriors. 

Corrents, corrents, cap al metge en el moment que a sobre he sentit que em costava respirar: hi havia un petit xiulet al pit que cada cop m'amoïnava més.

Un cop al metge (de la seguretat social), he vist la meva doctora de capçalera i m'ha mirat i m'ha dit que semblava que m'haguessin pegat. No sé quina pinta devia tenir, però la seva cara, m'ha espantat. M'ha fet passar de seguida, davant de tothom, per explorar el coll i després tota la part respiratòria. 

Sembla que els xiulets havien desaparegut, però la inflamació general i local de la cara no.... llavors sí que m'he hagut d'esperar ben be una hora i mitja, abans no em punxessin una ampolleta potent de Polaramine... De moment, antihistamínics orals aquesta nit i demà un cop al dia i ... observar que em mantingui igual, i sinó, ràpid a l'hospital directament.

Emocions: angoixa, estrès per deixar tot el més urgent de la feina enllestit, preocupació i ara, cada cop més, alleujament i expectació. Ara a més, l'efecte de la punxada comença a fer-me son, una son dolça que em sembla que farà que abans de dinar faci una mica de migdiada avançada.... Tot ha quedat aquí, però m'he espantat.

Esperança... i molta empenta

Sobre la diada... què puc dir? Doncs que va ser emocionant, sorprenent, gran, respectuosa, viva i en definitiva... esperançadora crec que és la millor paraula. Els següents dies tothom en parlava i bé, com sempre, diferents lectures és clar (desde el tema de "la gran mayoría" de la Soraya, fins a el tema de "lo tenemos que dividir por cuatro" que tampoc no entenc...), però no és d'estranyar, així és sempre.

Amb tot, penso que per nosaltres, els catalans, hi ha esperança i també hi ha empenta, ganes de fer, ganes de seguir en la mateixa direcció cada dia una miqueta. Estic orgullosa de ser catalana i ho dic alt i clar!!!

Us deixo un vídeo dels previs... en breu un dels de la nostra.... pell de gallina

Ni distàncies ni fronteres

Fent via ... des de segona fila

La via catalana, la cadena humana, la via per la independència.... aquests dies és impossible escapar-ne, tots els mitjants, tothom (al forn, a la feina, fins i tot al metge...) en parla. En el moment que ens hi vam voler inscriure ens tocava anar a la Jonquera o al Perelló, però com que tenim uns amics a Mataró que ens cau relativament a prop, vam decidir posar-nos amb ells, però en no tenir tram assignat, anirem a segona fila. Ahir vaig saber que fins i tot jo tindré un tram, el dels despitats, adormits o lents... el tram zero.

Però això ja va amb nosaltres.... no m'agrada gaire el protagonista, i penso que no necessito aclaparar el protagonisme a festes, reunions o demés. Vaja, que estic més còmoda a segona fila i per tant, en aquesta ocasió, fidel als meus principis: participaré en la meva pura essència, des de la segona fila... però, igual de motivada i encantada, que els de primera fila!!!

Cuscús... aquest cop sí!!!

Finalment, he trobat la fòrmula... espero que amb aquesta nova tècnica de preparació del cuscús que he descobert, no em torni a passar com sempre, que em queda un cuscús que no està a l'alçada... si bé el faig amb tot l'amor del món i m'hi esforço però és que quan no em queda massa fet (pastós i tot), se m'enganxa o bé, em queda cru.

Gràcies a un blog de cuina que trobo espectacular i recomano: No más de mamá (un secret: jo ja el seguia des que es deia No más tuppers de mamá). Té moltes receptes i molt ben explicades, a més, la presentació m'encanta. Total que gràcies a aquest blog, sembla que podré provar una nova manera de preparar-lo que espero que sigui la definitivaaaaaaaa.

Cuscús amb verdures, amb xai, en amanida, tabulé.... tremoleu que vinc!!!!!

Us deixo també el súper link, on s'explica com es fa la hidratació del cuscús, per tan...post amb recepta GRATIXXX!!!! Atenció, al punt 4!

Com hidratar el cuscús

Que vagi de gust!!!