Sí, ja sé que feia dies i dies, de fet encara treballava quan vaig fer l'últim post. Des de llavors han passat unes setmanes i sentia que havia de fer saber que sóc viva (;P) i que estic més o menys bé.
El que ha canviat és que em sento una mica extranya, vaig una mica al revés de la corrent, cosa que de vegades va força bé, però d'altres, et fa sentir un "bitxo raro"....però en tot cas, és un nou estat i he d'aprendre a dur-lo el millor possible.
Com sempre, ahir ho reflexionava, vaig crear-me una nova rutina, unes noves activitats i uns nous "queaheceres" que dirien en castellà. En tot cas, va predominar la raó i vaig deixar les emocions en un segon plànol...i ara suposo que com era d'esperar, truquen a la porta o millor dit, entren sense trucar i es col·len allà on volen i...com sol passar, no les sé gestionar.
Susceptibilitat, irritabilitat, impaciència...i és així com em sento sovint des que estic sense feina.
El tema és que la situació genera ansietat i ho veig a través de les qüestions que em plantejo:
1. Quan trobaré feina
2. Quines condicions tindrà questa feina (salari suficient per pagar la hipoteca?, hores? desplaçaments?)
3. En quina situació m'agafarà i com la podré gestionar
Totes elles són preguntes que no tenen resposta i per això generen ansietat...
Tot i el meu posat tranquil i serè, acompanyat del meu discurs racional i lògic, per sota, hi ha una remor provocada per tot de preguntes sense resposta...
Així em sento i així ho vull transmetre... i les paraules de "se't veu molt bé", "segur que ben aviat tindràs una altra cosa", "amb la teva preparació, estaràs poc temps a l'atur"... més que tranquilitzar-me em sembla que encara em posen més nerviosa...em vénen ganes de dir: "I tu què saps?!!"