Fent anys a les alçades

Ahir, 24 de setembre va ser el meu aniversari i tot aprofitant que tenia festa (és la Patrona de Barcelona), vaig voler passar els tres dies del cap de setmana, amb la família. 

Descans, desconnexió i natura. I és més, el dia mateix de l'aniversari, vam decidir pujar ben amunt per celebrar-ho. Celebrar l'aniversari a 1.600m d'alçada té el seu què. Començant el nou any amb energia!!! Aquí una petita mostra.

Ganes de pont ...

La setmana vinent tindrà menys dies. Dilluns és festiu a Barcelona, per tant, no treballo. I a més, dilluns és el meu aniversari. Ideal: dia per mi i per estar amb els meus, recollida i en família.

A més, NECESSITO aquests tres dies. Que per què? Aquí hi ha algunes raons:

Porto una setmana de feina a tope, hem tingut de tot: coses difícils previstes, però d'altres moltes imprevistes i no menys difícils... tot concentrat amb dies d'aquells que no hi ha temps ni per anar al lavabo, que et trobes les galetes de l'esmorzar intactes i ja és l'hora de dinar, que vols sortir a l'hora i només ho aconsegueixes un dia.... ufff, sort que és només temporal. 

D'altra banda, a la vida familiar també he sabut que la meva gatona ja no hi és, ens va deixar i ha estat dur, perquè no hi vaig poder ser i ho he passat sola. Demà ho compartiré amb els meus pares que són els qui ho han viscut en primera persona.

Ara per ara estic cansada i ho tinc clar: vull descansar, desconnectar-me i relaxar-me. I ho faré!!!

Adéu Pisu: et trobarem moooooooolt a faltar

Avui he sabut una tràgica notícia. 

La meva gata, la Pisu, que des que vaig marxar de cals pares, vivia amb ells, ens ha deixat. Va ser ahir, després d'un llaaaaaaarga vida de 22 anys. Moltíssim per un felí dimèstic. Però no prou per mi.

Sabíem que ja vivia "de regal" perquè l'esperança de vida aquí i avui dia és d'uns 17, 18 o com a molt 19 anys. Amb nosaltres ha estat molt ben cuidada, ha tingut de tot i més... i sobretot, ha tingut molt amor. 

Aquesta tarda he sabut que els meus pares ahir van haver de prendre una decisió dura però que s'havia de prendre. No va ser fàcil però eren ja tres dies que no estava bé: no menjava, gairebé no es podia moure. Va ser de cop, tot i que sabíem que tenia els ronyonets delicats, en els últims tres dies ha estat molt afectadeta. Al final, "fallo" renal i ja no s'hi podia fer res, era velleta... No he tingut temps d'acomiadar-me perquè tot s'ha precipitat molt ràpid, els meus pares la tenien al poble i jo sóc a casa, però no m'ho han volgut dir fins avui. Ho respecto. La decisió es va haver de prendre en segons i tampoc no hagués pogut arribar a temps.

La trobaré molt a faltar, suposo que els meus pares, que la tenien sempre, també. Tenia caràcter, com a bona siamesa que era i perquè a la família en tenim tots... segur que se li va enganxar alguna cosa.

Aquest post és doncs un homenatge a una gata que va arribar a la meva vida a l'inici de l'adolescència i fins ahir. 

Cap de setmana de nens....

Divendres: tarda al parc amb nens (no meus, de la meva amiga)

Dissabte: tarda i vespre amb nens, en aquest cas MOOOOOOOOLTS NEEEEEENS, era una trobada amigo-familiar per celebrar el primer aniversari de la Nina, la filla d'uns amics que... va treure el cap a la vida fa un anyet. Va ser una festa molt divertida, amb moments de tot i amb tots els ingredients que ha d'haver-hi en una festa infantil: sucs, pastís i sobretot el que no pot faltar mai: entrepans de Bimbo amb Nocilla tallats en dos triangles!!!!!!! Ja només per recordar les festes de quan érem petits amb aquests ingredients va valer la pena. 

A més, després es va anar allargant i també hi havia cervesetes, cava i .... un petit espai per fer algun combinat i tot!!! Això per als pares evidentment!!

Ens vam trobar tots en un pati de davant de la casa dels meus amics i va estar molt bé. Nens per tot arreu, a terra ple de joguines i un colla d'adults (així com unes 50 persones) que rèiem i ens fèim creus de com passa el temps!!!

Va haver-hi episodis divertits: nens que cauen (sense fer-se mal) de cul a terra, d'altres que dormen com lirons tot i el xivarri de l'ambient, uns que es fan petons i altres que es prenen joguines... però, veure els pares i la mateixa Nina contents que tots ens hi deixéssim passar ja va valer la pena.

I per fi.... 

Diumenge: descans de nens.... tots ben lluny! Llevar-nos tard, fer un bon dinar a casa i fer una tarda de parella tranquila, de pel·lícula i sofà!!!

Veig les amigues als parcs infantils...

Ahir eren les 17h. Després de tres dies de feina intensa (perquè ha estat una setmana curteta però mooooolt intensa de feina), surto al migdia i arribo a casa cansadíssima... només volia dinar i estirar-me mitja horeta. Però no, a tres quarts de cinc, em va trucar la meva amiga Laura, ja havien arribat.

- Estem aparcant, estarem en 10 minutets!

- Molt bé i on sou? On quedem?

- Baixa al Viena que berenaran i després podem anar al parc un moment.

- Val, ara mateix baixo!

Gairebé tres anys feia que no ens vèiem i tot i que ens trucàvem era impossible trobar-nos un dia i xerrar... parlar tranquilament de les nostres coses, com abans....

Total que després de l'estiu vam dir: Sí o Sí quedem. 

Però la logística amb un nen de 7 i una patufa que en farà ara 4 és MOOOOOOOOOLT COMPLEXA!!!!

Al Viena va anar prou bé, els petits tenien les boques ocupades i les mans també: llapis de colors i unes etovalles de paper que d'un cantó esperaven ser pintades per manetes minúscules i no sempre gaire hàbils. No sortir-se de la ratlla tenia una importància relativa.

Després, cap al parc... però un parc molt mal muntat!!!: massa nens per poques estructures on jugar i el pitjor: no hi havia més que un parell de bancs, que eren ocupats per avis amb crosses i per una nena que marejada després d'haver vomitat, estava estirada ocupant tot un banc amb les cametes sobre la falda de la seva àvia. Pobrica.

La resta d'adults, érem tots drets, allà palplantats.... això no són maneres de quedar!!!

Què se n'ha fet de les llargues hores en una terrasseta, prenent un cafè amb gel o una clara?

Però hi penso ara i una mica trista em dic: la vida és així, tothom s'emparella, procrea i després... has de quedar amb ells als parcs infantils sense bancs per seure i fer-la petar.

                                                                                        Foto extreta de Google Images

Un secret: avui a les 17'30h hem quedat a casa uns amics que fan la primera festa d'aniversari de la seva Nina... donarà per un altre post?

Uns porten vi, altres postres i jo... una planteta d'alfàbrega!

Demà, dinar amb amics. Tinc uns amics que han tingut la sort de poder llogar el seu pis, que és de propietat, mentre ells viuran en una caseta per reformar al centre de Mataró.

Tenen una nena d'un anyet i el pis els hi quedava petit. Tot va anar rodat i ara, després que han fet algunes reformes durant l'estiu, fem un dinar més o menys d'inauguració.

Van insistir en què no portéssim res, en que ells ho posaven tot. Que tenien de tot, vaja... però hi ha una cosa que no tenen. Aquest estiu he descobert que tenint una planteta d'alfàbrega a casa, pots fer amanides de tomàquet i formatge, pots fer salses (la més coneguda el pesto) i és que l'alfàbrega és boníssima.

Doncs demà els portaré una planteta d'alfàbrega i un parell de receptes... un regal barat, elaborat i que els encantarà.

                                                                                         Foto extreta de Google

50 minuts... i pujant

35 - 40 minuts ha esta el temps que trigava normalment aquests dies d'estiu en arribar a la feina... però tot s'acaba... avui dilluns 3 de setembre, primer dia laborable per a molts, tots hem coincidit de nou a la carretera i les vies d'accés a Barcelona. Avui han estat 50, i tot apunta que dimecres vinent, ho superarem amb escreix.... ai mare... quina sort aquells que viuen al costat de la feina!!!

Però seguiré estant contenta, feliç i encantada de tenir feina i de fer una feina que m'agrada! Avui, a la feina ja érem més i de cara al dia 12 ja hi serem gairebé tots.

Mentre uns seguim feliços i contents ... i creuem els dits per mantenir-nos així tenint en compte com estem en aquest país en aquest moment... d'altres, en països veïns que no estan gaire millor, es queixen i diuen que "extan trixteis".... Ai mareeeee, si és que no donem per més!!