Avui he sabut una tràgica notícia.
La meva gata, la Pisu, que des que vaig marxar de cals pares, vivia amb ells, ens ha deixat. Va ser ahir, després d'un llaaaaaaarga vida de 22 anys. Moltíssim per un felí dimèstic. Però no prou per mi.
Sabíem que ja vivia "de regal" perquè l'esperança de vida aquí i avui dia és d'uns 17, 18 o com a molt 19 anys. Amb nosaltres ha estat molt ben cuidada, ha tingut de tot i més... i sobretot, ha tingut molt amor.
Aquesta tarda he sabut que els meus pares ahir van haver de prendre una decisió dura però que s'havia de prendre. No va ser fàcil però eren ja tres dies que no estava bé: no menjava, gairebé no es podia moure. Va ser de cop, tot i que sabíem que tenia els ronyonets delicats, en els últims tres dies ha estat molt afectadeta. Al final, "fallo" renal i ja no s'hi podia fer res, era velleta... No he tingut temps d'acomiadar-me perquè tot s'ha precipitat molt ràpid, els meus pares la tenien al poble i jo sóc a casa, però no m'ho han volgut dir fins avui. Ho respecto. La decisió es va haver de prendre en segons i tampoc no hagués pogut arribar a temps.
La trobaré molt a faltar, suposo que els meus pares, que la tenien sempre, també. Tenia caràcter, com a bona siamesa que era i perquè a la família en tenim tots... segur que se li va enganxar alguna cosa.
Aquest post és doncs un homenatge a una gata que va arribar a la meva vida a l'inici de l'adolescència i fins ahir.
Sap molt greu quan has de prendre la decisió, és un membre més de la família. I la decisió que amb els humans no ens deixen prendre, amb els animals sí. Jo també en vaig haver de sacrificar un, amb només dos anyets. Però és la decisió més assenyada. I la Pisu tenia ja molts molts anys, al final va dir prou. Ànims, i a mantenir la pila de records que deus tenir amb ella.
ResponEliminaGràcies per aquestes paraules Xexu! Ee nota que ho dius de tot cor. Una abraçada!
ResponElimina