Fent anys a les alçades

Ahir, 24 de setembre va ser el meu aniversari i tot aprofitant que tenia festa (és la Patrona de Barcelona), vaig voler passar els tres dies del cap de setmana, amb la família. 

Descans, desconnexió i natura. I és més, el dia mateix de l'aniversari, vam decidir pujar ben amunt per celebrar-ho. Celebrar l'aniversari a 1.600m d'alçada té el seu què. Començant el nou any amb energia!!! Aquí una petita mostra.

Ganes de pont ...

La setmana vinent tindrà menys dies. Dilluns és festiu a Barcelona, per tant, no treballo. I a més, dilluns és el meu aniversari. Ideal: dia per mi i per estar amb els meus, recollida i en família.

A més, NECESSITO aquests tres dies. Que per què? Aquí hi ha algunes raons:

Porto una setmana de feina a tope, hem tingut de tot: coses difícils previstes, però d'altres moltes imprevistes i no menys difícils... tot concentrat amb dies d'aquells que no hi ha temps ni per anar al lavabo, que et trobes les galetes de l'esmorzar intactes i ja és l'hora de dinar, que vols sortir a l'hora i només ho aconsegueixes un dia.... ufff, sort que és només temporal. 

D'altra banda, a la vida familiar també he sabut que la meva gatona ja no hi és, ens va deixar i ha estat dur, perquè no hi vaig poder ser i ho he passat sola. Demà ho compartiré amb els meus pares que són els qui ho han viscut en primera persona.

Ara per ara estic cansada i ho tinc clar: vull descansar, desconnectar-me i relaxar-me. I ho faré!!!

Adéu Pisu: et trobarem moooooooolt a faltar

Avui he sabut una tràgica notícia. 

La meva gata, la Pisu, que des que vaig marxar de cals pares, vivia amb ells, ens ha deixat. Va ser ahir, després d'un llaaaaaaarga vida de 22 anys. Moltíssim per un felí dimèstic. Però no prou per mi.

Sabíem que ja vivia "de regal" perquè l'esperança de vida aquí i avui dia és d'uns 17, 18 o com a molt 19 anys. Amb nosaltres ha estat molt ben cuidada, ha tingut de tot i més... i sobretot, ha tingut molt amor. 

Aquesta tarda he sabut que els meus pares ahir van haver de prendre una decisió dura però que s'havia de prendre. No va ser fàcil però eren ja tres dies que no estava bé: no menjava, gairebé no es podia moure. Va ser de cop, tot i que sabíem que tenia els ronyonets delicats, en els últims tres dies ha estat molt afectadeta. Al final, "fallo" renal i ja no s'hi podia fer res, era velleta... No he tingut temps d'acomiadar-me perquè tot s'ha precipitat molt ràpid, els meus pares la tenien al poble i jo sóc a casa, però no m'ho han volgut dir fins avui. Ho respecto. La decisió es va haver de prendre en segons i tampoc no hagués pogut arribar a temps.

La trobaré molt a faltar, suposo que els meus pares, que la tenien sempre, també. Tenia caràcter, com a bona siamesa que era i perquè a la família en tenim tots... segur que se li va enganxar alguna cosa.

Aquest post és doncs un homenatge a una gata que va arribar a la meva vida a l'inici de l'adolescència i fins ahir. 

Cap de setmana de nens....

Divendres: tarda al parc amb nens (no meus, de la meva amiga)

Dissabte: tarda i vespre amb nens, en aquest cas MOOOOOOOOLTS NEEEEEENS, era una trobada amigo-familiar per celebrar el primer aniversari de la Nina, la filla d'uns amics que... va treure el cap a la vida fa un anyet. Va ser una festa molt divertida, amb moments de tot i amb tots els ingredients que ha d'haver-hi en una festa infantil: sucs, pastís i sobretot el que no pot faltar mai: entrepans de Bimbo amb Nocilla tallats en dos triangles!!!!!!! Ja només per recordar les festes de quan érem petits amb aquests ingredients va valer la pena. 

A més, després es va anar allargant i també hi havia cervesetes, cava i .... un petit espai per fer algun combinat i tot!!! Això per als pares evidentment!!

Ens vam trobar tots en un pati de davant de la casa dels meus amics i va estar molt bé. Nens per tot arreu, a terra ple de joguines i un colla d'adults (així com unes 50 persones) que rèiem i ens fèim creus de com passa el temps!!!

Va haver-hi episodis divertits: nens que cauen (sense fer-se mal) de cul a terra, d'altres que dormen com lirons tot i el xivarri de l'ambient, uns que es fan petons i altres que es prenen joguines... però, veure els pares i la mateixa Nina contents que tots ens hi deixéssim passar ja va valer la pena.

I per fi.... 

Diumenge: descans de nens.... tots ben lluny! Llevar-nos tard, fer un bon dinar a casa i fer una tarda de parella tranquila, de pel·lícula i sofà!!!

Veig les amigues als parcs infantils...

Ahir eren les 17h. Després de tres dies de feina intensa (perquè ha estat una setmana curteta però mooooolt intensa de feina), surto al migdia i arribo a casa cansadíssima... només volia dinar i estirar-me mitja horeta. Però no, a tres quarts de cinc, em va trucar la meva amiga Laura, ja havien arribat.

- Estem aparcant, estarem en 10 minutets!

- Molt bé i on sou? On quedem?

- Baixa al Viena que berenaran i després podem anar al parc un moment.

- Val, ara mateix baixo!

Gairebé tres anys feia que no ens vèiem i tot i que ens trucàvem era impossible trobar-nos un dia i xerrar... parlar tranquilament de les nostres coses, com abans....

Total que després de l'estiu vam dir: Sí o Sí quedem. 

Però la logística amb un nen de 7 i una patufa que en farà ara 4 és MOOOOOOOOOLT COMPLEXA!!!!

Al Viena va anar prou bé, els petits tenien les boques ocupades i les mans també: llapis de colors i unes etovalles de paper que d'un cantó esperaven ser pintades per manetes minúscules i no sempre gaire hàbils. No sortir-se de la ratlla tenia una importància relativa.

Després, cap al parc... però un parc molt mal muntat!!!: massa nens per poques estructures on jugar i el pitjor: no hi havia més que un parell de bancs, que eren ocupats per avis amb crosses i per una nena que marejada després d'haver vomitat, estava estirada ocupant tot un banc amb les cametes sobre la falda de la seva àvia. Pobrica.

La resta d'adults, érem tots drets, allà palplantats.... això no són maneres de quedar!!!

Què se n'ha fet de les llargues hores en una terrasseta, prenent un cafè amb gel o una clara?

Però hi penso ara i una mica trista em dic: la vida és així, tothom s'emparella, procrea i després... has de quedar amb ells als parcs infantils sense bancs per seure i fer-la petar.

                                                                                        Foto extreta de Google Images

Un secret: avui a les 17'30h hem quedat a casa uns amics que fan la primera festa d'aniversari de la seva Nina... donarà per un altre post?

Uns porten vi, altres postres i jo... una planteta d'alfàbrega!

Demà, dinar amb amics. Tinc uns amics que han tingut la sort de poder llogar el seu pis, que és de propietat, mentre ells viuran en una caseta per reformar al centre de Mataró.

Tenen una nena d'un anyet i el pis els hi quedava petit. Tot va anar rodat i ara, després que han fet algunes reformes durant l'estiu, fem un dinar més o menys d'inauguració.

Van insistir en què no portéssim res, en que ells ho posaven tot. Que tenien de tot, vaja... però hi ha una cosa que no tenen. Aquest estiu he descobert que tenint una planteta d'alfàbrega a casa, pots fer amanides de tomàquet i formatge, pots fer salses (la més coneguda el pesto) i és que l'alfàbrega és boníssima.

Doncs demà els portaré una planteta d'alfàbrega i un parell de receptes... un regal barat, elaborat i que els encantarà.

                                                                                         Foto extreta de Google

50 minuts... i pujant

35 - 40 minuts ha esta el temps que trigava normalment aquests dies d'estiu en arribar a la feina... però tot s'acaba... avui dilluns 3 de setembre, primer dia laborable per a molts, tots hem coincidit de nou a la carretera i les vies d'accés a Barcelona. Avui han estat 50, i tot apunta que dimecres vinent, ho superarem amb escreix.... ai mare... quina sort aquells que viuen al costat de la feina!!!

Però seguiré estant contenta, feliç i encantada de tenir feina i de fer una feina que m'agrada! Avui, a la feina ja érem més i de cara al dia 12 ja hi serem gairebé tots.

Mentre uns seguim feliços i contents ... i creuem els dits per mantenir-nos així tenint en compte com estem en aquest país en aquest moment... d'altres, en països veïns que no estan gaire millor, es queixen i diuen que "extan trixteis".... Ai mareeeee, si és que no donem per més!!

Tinc fresca...

Dia rere dia el mateix ritual. Al matí: abaixar persinanes i tancar finestres. Tot el pis quedava fosc i jo patia per les plantes. Les tinc apilotonades a prop d'una finestra que dóna a la terrasseta, per tant, tenen una mica de llum.

A la tarda/nit el mateix procés al revés: obrir i apujar persianes. Fer el possible perquè un bri d'airet passés i intentar buscar com sigui generar corrents d'aire....

Però avui, ai que bé. Avui s'ha posat a ploure al migdia i era un ploure maco: d'aquests que comença i va fent, sense pressa però sense aturar-se.

Aquests dies amb la jornada intensiva, havent dinat m'estiro una mica al sofà i m'acostumo a dormir... la majoria de dies he de posar l'aire acondicionat que només tinc al menjador... doncs avui.... res de res: tot ben obert des que he arribat a quarts de 4 i després de dinar.... m'he estirat al sofà i m'he dit...sembla que tinc fresca....

La tela que tinc per sobre el sofà m'ha servit de flassada.... ha estat un petit moment de felicitat!

                                                                                          PD: Foto extreta de Google


Mentre altres avui ja deien... a veure quant durarà, jo pensava.... és igual, ara fa fresqueta, doncs gaudim-la... encara que jo avui hagi hagut de tapar-me i tot!!!

Retrobaments...

Ja sabeu que he estat una època desconnectada.... però en molts sentits. Durant molt de temps he estat deixant de fer o sense tenir prou temps per fer coses que m'agraden. Ara, intento tornar-me (sí, sí, a mi mateixa) aquests moments que suposo que em devia. 

No sóc gaire de tornar a veure pel·lis que ja he vist. Amb llibre sí que he tornar a llegir o he rellegit parts de llibres, però no amb pel·lis... però som davant d'un cas molt diferent. Fa temps que volia tornar a veure una pel·li especial, una d'aquelles que et marquen. Un dia escriuré un post d'aquestes pel·lis (de les que m'han marcat a mi, vull dir). I avui he decidit que seria el dia del retrobament.

Estic parlant d'AMÉLIE.... oh, quina pel·li més genial!!!

I ara sóc sola a casa, amb tot el sofà per mi, per dedicar-me els 122 minuts d'AMÉLIE. M'encanten aquests moments. I què dir-ne de la banda sonora.... és que tota ella és genial.

Per anar fent boca, us en deixo una foto....

Aquí de nou

Uffff. Ha costat eh????.... però és que ha estat un any dur, complicat. Ara però tot sembla que torna al seu lloc i "sembla" que tot torna a ser més normal.

Resum ràpid del 2012:

• Inici complicat per una pèrdua familiar.
• Molta feina i molt estrés.
• Sembla que milloro però tinc una crisi important amb la parella: on anem? volem el mateix?
• Molta feina i molt estrés.
• Vam estar a punt de deixar-ho amb el meu noi.
• Molta feina i molt estrés.
• Ens reconciliem, bueeeeno, alguna cosa bona si més no.
• Procés de pèrdua familiar de nou (collons quin anyet!!!!), sembla que haguem trepitjat merda.
• STOP, PROU: replantejament de la vida i escolta d'una nova proposta professional.
• Decideixo que deixo la feina.
• Crisi familiar: "nena, tal i com estan les coses penses deixar una feina fixa per anar a una ONG d'aquestes que depenen de subvencions". Pensa-t'ho bé. Jo mateixa vaig tenir algun dubte.
• Plego de la feina.
• Vacances: temps per mi, escapades a platja i muntanya. Viatge a Madrid. 7,5h al Museu del Prado (voluntàriament eh!!). Em va encantar anar-hi després de tan temps i en tan bona companyia!
• Començo a la nova feina.
• Vacances (de la nova feina): relax i muntanya (estar a munt t'oxigena!!!). Travessa pel prepirineu. 
• Redescobreixo coses i les valoro.
• El meu any va millorant.
• Estic contenta amb la nova feina: Per cert al juliol vam tenir problemes per pagar la nòmina, som un centre concertat de la Generalitat (va sortir a tots els mitjans, suposo que esteu al cas), en principi a l'agost no n'hi hauran (això va dir dimarts Josep Lluís Cleries a RAC1).
• Confessió: m'és igual, cal valorar altres coses i ara, sóc més feliç.

He tornat i espero quedar-me durant un temps.

Gràcies per ser-hi sempre

Concert... i ALEGRIA!

Divendres nit. Una setmana a tope de feina, per variar. Regal de Reis que es va "obrir" el dia 6 però fins al divendres 27 no estava disponible... 

Concert dels Antònia Font a Mataró, presentaven Lamparetes. Al CLAP!

Gent de totes les edats, gèneres i colors... tots cantant i emocionats amb cançons noves del Lamparetes i amb les cançons de sempre... i sobretot ALEGRIA!!!

Una de les raons per somriure d'aquesta setmana, això segur! 

Adéu 2011 i Benvingut 2012!

Han estat 15 dies. M'ha costat 15 dies poder escriure un post com el que tinc ara al davant i estic repassant abans de donar-li al botó de "publicar". Ja pensaré a què és degut tot i que no en tinc gaire dubtes.

El 2011 va ser un any de canvis, canvis a tots nivells i la veritat, tot i que va tenir estones i moments molt bons, estic segura que el 2012 ha de ser millor. Si més no, JO l'enfocaré per tal que ho sigui.

Al 2011 vaig perdre la feina però en vaig trobar un altre. 
Al 2011 vaig descobrir nous móns: vaig trucar a la porta del món del teatre i vaig arribar a actuar en una obra.
Al 2011 vaig aprendre moltes coses i d'altres, les vaig aconseguir oblidar o desaprendre (paraula de moda).
Al 2011....

Podria fer una llista mooooooolt llarga i segurament em deixaria coses ... Amb tot, el que tinc per segur és que hi ha una cosa que vull per al 2012, que vull que sigui diferent. 

En els últims dies hem hagut de dir adéu a la meva cosina, la M. Una dona que per damunt de tot era una dona forta, amb les coses clares i que aconseguia allò que es proposava. Va aconseguir tot el que es va platejar però no va poder amb un càncer que va resultar ser més fort que ningú: que els metges, que els tractaments, que la medicació, que ella. Segur que aquest fet ha marcat de manera molt important aquest post, no cal dir-ho. I és cert que em trobo en un moment de reflexió on el que tinc clar és que tot i que hi hagi coses que no depenen de nosaltres i ens poden semblar més o menys justes, només hi ha una cosa que sí que depèn de nosaltres mateixos: l'actitud amb la qual ens prenem aquestes coses i l'actitud davant la vida en general.

Per al 2012 només tinc un propòsit... i en aquest cas, no importa la quantitat sino la qualitat. El meu propòsit és ser una miqueta feliç cada dia i fer que els que són al meu voltant i m'estimo, també ho puguin ser.

Tinc ganes de moure'm però sabent com i quan aturar-me a gaudir de la quietud, tinc ganes de riure fins a quedar-me sense aire, tinc ganes de compartir, de parlar, de sentir, de gaudir amb tots aquells que són al meu costat.

És un propòsit que no em generarà pressió per a complir-lo, que no farà que m'estressi per dur-lo endavant i de seguir millorant, de seguir incrementant la dificultat... com al circ... És dins meu i es basa en saber gestionar una cosa que depèn únicament de mi: la manera de prendre'm les coses... Semb la senzill, però no ens confonguem, és una de les coses més complexes que hi ha, però no impossible. Aquest és el meu repte de l'any i de la vida a partir d'ara. I.... allà vaig!