dissabte, 15 de setembre de 2012

Veig les amigues als parcs infantils...

Ahir eren les 17h. Després de tres dies de feina intensa (perquè ha estat una setmana curteta però mooooolt intensa de feina), surto al migdia i arribo a casa cansadíssima... només volia dinar i estirar-me mitja horeta. Però no, a tres quarts de cinc, em va trucar la meva amiga Laura, ja havien arribat.

- Estem aparcant, estarem en 10 minutets!
- Molt bé i on sou? On quedem?
- Baixa al Viena que berenaran i després podem anar al parc un moment.
- Val, ara mateix baixo!

Gairebé tres anys feia que no ens vèiem i tot i que ens trucàvem era impossible trobar-nos un dia i xerrar... parlar tranquilament de les nostres coses, com abans....
Total que després de l'estiu vam dir: Sí o Sí quedem. 
Però la logística amb un nen de 7 i una patufa que en farà ara 4 és MOOOOOOOOOLT COMPLEXA!!!!
Al Viena va anar prou bé, els petits tenien les boques ocupades i les mans també: llapis de colors i unes etovalles de paper que d'un cantó esperaven ser pintades per manetes minúscules i no sempre gaire hàbils. No sortir-se de la ratlla tenia una importància relativa.
Després, cap al parc... però un parc molt mal muntat!!!: massa nens per poques estructures on jugar i el pitjor: no hi havia més que un parell de bancs, que eren ocupats per avis amb crosses i per una nena que marejada després d'haver vomitat, estava estirada ocupant tot un banc amb les cametes sobre la falda de la seva àvia. Pobrica.
La resta d'adults, érem tots drets, allà palplantats.... això no són maneres de quedar!!!
Què se n'ha fet de les llargues hores en una terrasseta, prenent un cafè amb gel o una clara?

Però hi penso ara i una mica trista em dic: la vida és així, tothom s'emparella, procrea i després... has de quedar amb ells als parcs infantils sense bancs per seure i fer-la petar.

                                                                                        Foto extreta de Google Images

Un secret: avui a les 17'30h hem quedat a casa uns amics que fan la primera festa d'aniversari de la seva Nina... donarà per un altre post?

4 comentaris:

  1. No ho dubtis. Em trobo en la mateixa situació que tu, però els meus amics tenen els fills encara petits, així que no t'explico la infraestructura que requereixen. La manera de veure els amics canvia completament, no es pot pensar en el passat perquè quedes decebut totalment. Ja no són ells, són els seus fills i ells. Però què hi farem, les coses són així. Per més que m'ho dic, no puc evitar recordar els temps passats, i m'agafen ganes de fotre el camp ben lluny.

    Res, perdona aquestes paraules, però m'has tocat un tema una mica sensible.

    ResponElimina
  2. Si l'amistat és de les bones, ens adapatem al que faci falta. I els parcs, els continuaràs trobant totes les pegues, xò continuaràs anant-hi x veure'ls encara que sigui una horeta.

    Això d'emparellar-se i procrear, ais, doncs si és el que hi ha. Després, xq a mi ara ja m'ha arribat, ve la tongada de separacions, que amb nanos petits pel mig encara t'interpel·la més. Suposo que és part dels cicles vitals estandards. I si et surts, com em passa a mi, de vegades es fa feixuc. La gràcia està en no enfonsar-se i saber valorar la vida que tenim.

    Aviam la festa d'avui!!

    ResponElimina
  3. Del que dius, encara em toca més de prop. Tinc un xiquet que va en cadira de rodes, i no és plan demanar-li la cadira per seure-hi... T'entenc, i també fugiria, però endavant. I els amics que no tenen criatures...doncs sospir i quedes al Banc més proper, de 9 a 2 :D
    Sóc seguidora del teu bloc, per cert. Hi ha coses que m'escrius que m'emocionen. Gràcies per passar per ca la cantireta.
    Una abraçada des de l'Urgell!

    ResponElimina
  4. Estic d'acord amb tots tres: l'amistat està per sobre de tot i no em queixo pas, però simplement recordo els vells temps i suposo que és una mica de nostàlgia de com èrem abans.... però la vida ens porta a això, camins diferents i família, menys temps... Ara, tinc un post preparat de la festa d'aniversari que té tela!!!! Gràcies als tres!!!

    ResponElimina

Digues, et llegeixo...