diumenge, 16 de febrer del 2014

Em costa celebrar....

No sé per què hi ha coses que sembla que només estiguin destinades a d'altres. Sembla que JO no puc "permetre'm" certes coses: perdre, però tampoc guanyar.... estar contenta i esclafir a riure al bell mig del carrer.... és com si les regles que són fetes per a mi, són aquelles de la invisibilitat, de la discreció: ni molt alt ni molt baix, ni molt colorit, ni molt fosc.... què passa que no em permeto (perquè en el fons sóc jo la que marca les regles... sí noi! per riure!) poder tenir els meus moments de fora de la campana de Gauss..... sempre fent el que toca, però sense permetre'm tampoc guanyar la carrera, el premi número 1.... 
És com si en el meu cas, un tercer lloc ja estés bé.
Em feliciten per una feina ben fet i què faig? Em trec mèrits.... però a veure, què passa? Per què sempre m'exigeixo la perfecció i quan faig alguna cosa que s'hi acosta, o passo els mèrits als altres o bé, acabo dient que no n'hi ha per tant o que ha estat gràcies a altres persones, o fins i tot a que "avui m'havia de passar".... 

Què tal permetre'm fer alguna cosa "prou bé" alguna vegada? I sobretot, què tal poder-la celebrar i compartir amb altres?
Foto: Google