dimecres, 25 de maig de 2011

Diari d'una Presidenta de Mesa electoral

Sempre en sents a parlar: "Quina xxtada, a aquell pobre li ha tocat estar a la mesa!", "Ostres! Aquest any de suplent, espero que no m'hagi de quedar tot el dia allà!"...
Però arriba un dia en què et truquen a la porta i un senyor, amb les formes més amables i suaus (donada la notícia), et lliura un paper on diu que has estat nomenat PRESIDENT/A de mesa. Li has de signar el paperam i alhora també et dóna un altre full on et diu els únics supòsits en els quals pots evitar de dur a terme la presència a la mesa. 
Alhora, tot un llibret d'explicacions resta sobre la tauleta del menjador fins a l'últim moment....
I el dia arriba, llevar-te a un quart de vuit un diumenge, sembla impossible, però es pot fer. Trobar-te amb una colla de veïns i coneguts de vista (del barri) amb cara lleganyosa i adormida també es fa realitat...
I allà que hi vam ser, toooooot un llarg dia. Després un cop fet el recompte, cap als jutjats, aquest any amb els nostres propis mitjans, donat que les retallades han fet que els policies locals hagin d'atendre 4 col·legis per patrulla, enlloc de 1:1 com era fins ara...
En resum: cansament, avorriment i un sentiment de ressignació continu que al llarg de la jornada va millorant donat que..."ja queda menys!".
Tota una experiència doncs!

3 comentaris:

  1. Ja veig que t'ho vas passar de conya, eh, però sincerament, espero que no em toqui mai... segur que els meus veïns ho fan de conya.

    ResponElimina
  2. jo tb espero que no em toqui mai. Els amics que em van portar fora aquest cap de setmana van patir de valent xq no em toqués, tot el xou que tenien muntat s'hagués anat a campistraus.

    ResponElimina
  3. Mmmm jo només espero que no em torni a tocar mai més! Donem, una oportunitat a la resta de veïns del món!!!! Ji, ji....

    ResponElimina

Digues, et llegeixo...