Avui porto un dia que té tela....reunió amb el jefe i comunicació que el meu lloc de feina desapareix...sí, sí que em quedo sense feina en definitiva.
La reunió ha durat una hora i mitja i la veritat, jo he estat d'allò més tranquila i em fa l'efecte que el que estava nerviós era ell...i tant si ho estava. Sobretot quan ha reconegut que m'havia tractat malament i que no sabia gestionar la situació actual al departament....i jo que pensava que mai sentiria aquestes paraules de la seva boca. Total que em surt amb que el tema s'acaba però que trii jo com fer la "sortida" de l'empresa i m'ha donat 3 opcions:
a. Seguir per un temps prudencial (?¿?) fins a trobar feina
b. Marxar a la de JA. És a dir, no tornar ni demà
c. Acabar a final de mes
Evidentment l'he escoltat total l'estona, he pres les meves notes i per acabar li he dit que ja era hora que plantegés aquest tema perquè allargar aquesta situació no ens duia enlloc. I ha estat d'acord i tot. Ara bé, li he dit que evidentment no esperés que li contestés en aquell moment i que és un tema prou important com per a haver-lo de reflexionar i comptar amb l'opinió d'altres persones i tot. Total que li he dit que fins dilluns no tindrà resposta.
Surto de la reunió i he trucat als meus pares per comentar-los la notícia. Ells ja sabien que tenia la reunió i vam quedar que un cop acabés, els trucaria. Total que s'hi posa le meva mare i em diu que no són a casa, eren a l'hospital: han ingressat al meu pare amb un episodi de pèrdua de memòria.
El primer que m'ha vingut al cap: això és important no la collonada de la feina!!!!
Corrents he marxat cap a l'hospital, i allà, en un box i en cadira de rodes amb el suero posat en una via, me l'he vist i al costat ma mare, amb una cara....
Total, que el primer que em pregunta és per la feina....a la merda la feina!!!
Bé, ara que són les 20h ja sóc a casa i el meu pare té l'alta mèdica. Demà haurà de tornar al neuròleg però de moment han descartat que sigui un tema vascular (tipus ictus-infart cerebral), que era el que ens preocupava. La doctora que ens ha atès ha dit que es tractava d'una Amnèsia Global Transitòria (ATG) i que no tenia causa coneguda, que a més, són episodis que es donen cada vegada de manera més freqüent en persones no precisament velles o ancians...sino que de 35 a 65 anys tenen una alta presència....
Reflexió:
Cal que valorem més els que tenim al costat: família, amics...i que donem importància relativa a tot allò que no contribueix a la nostra felicitat.
Avui m'han donat una mala notícia, la de la pèrdua de feina...però crec que el sentiment que tinc ara mateix és més aviat d'allegujament i de lliberació, per no haver d'aguantar més al paranoïc del meu cap i el seu assetjament laboral.
El que és una bona notícia és que el meu pare és a casa i sembla que està bé i s'ha descartat tot el dolent.
Esperem que el teu pare millori! i en relació a la feina mai se sap si això et permetrà trobar-ne una altra de millor....almenys això és el que et desitjo!
ResponElimina