Els "setembres" sempre m'han agradat. La calor afluixa, hi ha un retrobament amb els amics, després de no veure'ns dies a l'estiu tothom agafa agenda i intenta trobar-se per posar-se al dia, per xerrar, per reemprendre el contacte. Després comença el curs i tornem a aquelles activitats que ens agraden, etc...
Però des de fa uns anys, abans de "todo lo malo"...el setembre, em fa por. Farà quatres anys...ufff com passa el temps!! ... el setembre va ser un mes de profunda reflexió. Canvi de dècada: els 30....va ser molt dur, més del que em pensava i va desencadenar "todo lo malo". I és que "fer anys", mai no havia estat un problema, de fet, dir l'edat que tinc no m'ha amoïnat mai i no em preocupa fer-me gran... sempre havia celebrat el dia del meu aniversari i m'agradava anar fent-ne d'anys...però ara fa quatre anys, el fet de"fer anys" va tenir un to diferent. Vaig fer una cosa que no s'ha de fer mai que és valorar quin camí havia pres i on em trobava, tot comparant-ho amb quin camí i situació m'hauria agradat prendre i trobar-me. Aquest va ser el meu error: una reflexió massa profunda, acompanyada de l'evidència d'una distància gran entre el que volia haver fet i el que realment vaig fer... Els que no ho heu fet mai, si us plau, seguiu així. Els que també hi vau caure, segur que m'enteneu...no és bo.
En els últims anys, quan s'acosta el dia del meu aniversari no puc evitar pensar que vaig cometre un gran i un greu error i si hagués deixat la neurona tranquila...tots haguéssim acabat millor.
Ara però, penso que ja està, que no podem tornar enrere i que són etapes. La teoria la tinc molt clara, i prou que m'ha costat arribar a pensar que no hi ha un camí traçat i que és bo reflexionar sobre el que vols a la vida, així com lluitar per canviar si penses que és el millor. Amb tot, el setembre em fa por, perquè sé que és un mes que em desestabilitza, que em deixa tocada.... ara mateix, em sento ben sola, no físicament, sinó que tinc la percepció que ningú no entén el que realment sento i em passa...és més, assumeixo que ningú no ho entendrà i busco activament aquesta soletat, necessito moments per estar amb mi mateixa: avui n'és un exemple. És dissabte i són gairebé les 10 de la nit, estic sola a casa, a casa meva.
Sopar, llegir i poca cosa més... aquesta és la nit que m'espera i ja m'està bé. Fa dies que em sento cansada i que necessito tranquilitat... però no em vull enganyar a mi mateixa, el que passa és que tinc por, tinc por del setembre i del que pugui desencadenar aquest any. A més, s'han acabat les sessions perquè el meu treball personal va acabar. El meu motiu de consulta i de treball durant aquest temps es va esvair, cosa més que positiva. Però no ens enganyem, això vol dir que aquest setembre estic sola per enfrontar la por. Ja veurem com es presentarà l'octubre.
Això que expliques se'n diu 'crisi dels 30', a que et sona. És el moment que canviem de dècada i veiem que no tenim res del que esperàvem tenir, i apa, depressió. Però saps, quan jo en vaig fer 30 era profundament feliç, en aquell moment tenia tot el que em calia, i no vaig tenir cap depressió, al contrari em sentia pletòric. Els mals moments van venir després, perquè les coses, malauradament, es torcen. No sé què tens amb el setembre, però jo penso que és força bon mes. Potser perquè deixem enrere l'agost, que no m'agrada gens, però bé, en tot cas et desitjo sort, i que si és necessari, que l'octubre no trigui a venir.
ResponElimina